Una dona catalana va passar molts estius a Anglaterra i Irlanda, fins que va decidir anar-se’n a viure a Londres. Es va instal·lar al barri de Kilburn, on viu una gran comunitat irlandesa. Va treballar en un institut a Camden Town i també en una unitat per a adolescents a Hampstead.
Tot i que era psicòloga, mentre vivia a Anglaterra va aprofitar per treure’s tots els títols oficials d’anglès. Al tornar a Barcelona, va treballar com a psicòloga, però també va començar a donar classes d’anglès. Poc a poc, es va adonar que li agradava molt ensenyar i que podia fer servir la psicologia per ajudar els seus alumnes a perdre la por de parlar en anglès.
A classe, es troba amb alumnes molt diferents. Alguns tenen facilitat per l’idioma, però d’altres es bloquegen i els costa molt aprendre. Per ajudar-los, adapta els exercicis segons el seu nivell. Els que van més endarrerits tenen material més senzill i menys exigent, mentre que els que saben més fan exercicis extra. Tot i això, a vegades els alumnes avançats no volen fer més feina.
Un problema molt típic és que molts estudiants arriben a l’ESO sense tenir una bona base d’anglès. No saben el verb to be, ni els temps verbals bàsics. Això fa que es desmotivin i no vulguin continuar aprenent. Ella sempre recomana que mirin sèries o escoltin música en anglès, ja que això ajuda a millorar sense adonar-se’n i no han de fer molt d’esforç. També uns dels molts problemes que tenen és que molts alumnes tenen vergonya de parlar perquè tenen por de fer errors. Ella els diu que no passa res per equivocar-se, que la clau per aprendre és parlar sense por.
